Rabat i Le Super Intendant

Details

Created on Monday, 23 April 2012 15:29

Vam pujar un autoestopista a la Kajota de camí a Rabat, un noi de Polònia que viatjaba acompanyat de la seva motxilla i que havia estudiat àrab i swahili a l’universitat… no només això resultava extrany en ell, la veritat és que era un noi bastant peculiar. El vam deixar en una petita ciutat després de parar pel camí a devorar un dels mil tajín (estofat) que duem a l’organisme. La nit i nosaltres vam arribar alhora a Rabat, seguint a un GPS que aquell dia deuria estar de mala gana, ja que ens va conduir al ben mig del no-res. On es suposava que hi havia una zona d’acampada hi vam trobar una esplanada només habitada per deixalles i la caseta d’un guarda de seguretat. El bon home ens va advertir que no està permès pernoctar a la zona però, desprès de reconèixer la decepció en els nostres rostres, ens va convidar a aparcar arrambats a la seva caseta per pasar la nit, evitant així que la policía ens obligués a tocar el dos.

Mentre ens instalàvem i començàvem a preparar el sopar ens varen arribar desde l’exterior paraules en un idioma conegut, la curiositat ens va fer conèixer a l’Olga i en Pablo, una jove parella de Logroño que viatja en una Transporter rumb a Ghana on ténen planejat vendre-la. Portàven uns quants dies a Rabat i coneixien un bosc a les afores on havien passat el cap de setmana esperant que l’embaixada de Mauritania els retornés el seu passaport, ja amb el visat. Vam despedir-nos del guarda agraïnt la seva hospitalitat i després d’uns 15 km vam refugiar-nos a la vora d’una surera d’avançada edat, feliç habitant d’un prat pintat de verd i esquitxat de floretes. Ous escalfats amb tomàquet, pollastre a la brasa i històries per a no dormir davant del foc. Tots vam riure molt aquella nit explicant-nos anècdotes de viatgers novells, en un país on la xerrameca dels autòctons pot arribar a provocar un atac de nervis i l’interès per vendre’t una catifa és originari de rocambolesques fàbules i assajades mentides.A l’embaixada de Mauritània hi vam aterrar d’hora tot i el monumental embús que vam haver de superar fent nostra la conducció marroquina: “Aparta’t, que passo.” Ens afegirem a la llarga llista de nacionalitats que feien cua documentació en mà, passades dues hores i una mica de claustrofòbia vam entregar les fotos, els passaports, els formularis, els 700 dirhams i la nostra penúltima gota de calma. Encara vam tenir sort que no fós l’última… ja que en arribar a la Kajota vam comprobar que a ella també l’havien cabrejat els conductors malcarats, exterioritzan-t’ho amb la  ruptura del sensor de pressió de l’oli. McLiher, armat amb un cargol i sense xiclet, va poder sol·lucionar el problema fent un tap pel sensor.

Escapant de la ciutat, com de costum, vam retornar al bosc. Els gats s’arrebossaven per l’herba i nosaltres ens disposàvem a encendre el foc quan vam veure acostar-se un cotxe de policía. Ouaouaouaouaaaa…ressonava el fracàs en els nostres cervells mentre estrenyiem la mà dels tres oficials que escorcollàven amb la mirada el nostre campament, centrats especialment en els gats, que despertàven una curiosa tendresa en ells. El policía de grau superior era una calc marroquí de l’Inspector Closeau, cosa que el va fer mereixedor del sobrenom “Le Super Intendant”, no deixava de repetir-nos amb veueta de castrati i cantinella repel·lent: “Pour votre sécurité, n’est pa posible dormir dans la forêt. Si vous voulez, peut venir avec nous à la Gendarmerie Royale et dormir davant.” És clar que l’insistència acompanyada d’amabilitat extrema conformaven una invitació d’obligada acceptació… així que vam canviar el romàntic bosc per un aparcament d’asfalt amb la carretera al costat i un control permanent de gendarmes davant nostre “per a que no ens haguéssim de preocupar per a res”. La veritat és que la situació en general ens va fer riure des del moment que vam veure  per primera vegada el mostatxo retallat amb esquadra i cartabó de Le Super Intendant, al cap i a la fi la nit ja ens queia a sobre i era millor no amargarse els somnis… encara ara seguim rient i repetint el hit musical “Pour vôtre securité…” de Le Super Intendantque, per cert, va venir al matí següent a preguntar-nos si haviem dormit bé.

Puntuals a les tres de la tarda a la porta de l’embaixada per a recollir el passaport ens va tocar una hora d’espera… estaríen fent el café, o el té... hi ha coses que no canvien per molt que atravessis fronteres. Com per exemple l’estupidesa que s’atrinxera rere algunes finestretes i la seguretat que els ofereix la pantalla de plàstic, permitint-los fer la punyeta a la gent amb la seva passivitat, malintencionada en moltes ocasions, com en el nostre cas. El visat de 15 dies per creuar Mauritània començava a comptar aquell mateix dia, havíem de començar a baixar cap al sud i perdren’s Marroc… una mala notícia que ens va emprenyar momentàniament fins que varem pendre la decisió de marxar de Rabat cap a l’Atles mitjà… la neu ens esperava i encara quedava molt país per conèixer. Ens haurem de tornar a veure les cares amb Rabat i el funcionari, que deuria estar restret, per a tornar a fer el visat… però ara comptem amb l’experiència.